L'EXPLICACIÓ DEFINITIVA DE LA TEORIA CURRICULAR POSTMODERNA

Hola ents curriculars!

Bé, ja hem fet l'exàmen de TPCEF. Ja podem descansar... almenys d'aquesta assignatura.

Primer que tot dir-vos que aquesta entrada és possible gràcies a la insistència d'alguns companys que consideraven que el següent vídeo havia de passar a la nostra cultura curricular. Es tracta de l'explicació definitiva de la teoria curricular postmoderna.

En segon lloc, dir que sé que alguns trobaran que ara és massa tard per conèixer definitivament la teoria curricular postmoderna; altres pensaran que mai és massa tard per entendre un aspecte tan intrigant de l'assignatura; i uns altres es preguntaran què collons és això de curriculum, postmoderna, etc.

Doncs això, tant per als qui domineu aquesta concepció curricular com als qui no, tant per als afortunats que ja coneixien aquesta explicació definitiva com als qui no, aquí teniu el vídeo, com ja he repetit prou, de l'explicació definitiva de la teoria curricular postmoderna.

Dog Malfunction

PS: quina pena que el comentari de text no haja sigut d'aquesta teoria.

INTENTO POR EXPLICAR LA PERSPECTIVA TÉCNICA DEL CURRÍCULUM

CONTEXTO:

Segunda mitad del s. XX
Economía capitalista y proceso de industrialización.
La educación se entiende como una inversión para el desarrollo. Funciones:
- Formar capital humano
- Clasificar a los sujetos de acuerdo a sus capacidades
Consecuencia: el currículum se concibe como un instrumento eficiente y planificado para asegurar estas funciones y dar herramientas (planificación prescrita y una batería de tecnologías escolares) a los profesores para que puedan colaborar con esta necesidad económica.

TYLER:

Parte de la PSICOLOGÍA CONDUCTISTA: la psicología conductista emplea la enseñanza por objetivos de aprendizaje. Este tipo de aprendizaje supone un proceso observable exteriormente sólo por los cambios en la conducta.
El planteamiento de la enseñanza por objetivos de aprendizaje supone cierta planificación para la consecución de las conductas finales.

Principios de organización del currículum según Tyler: deben responder a estas preguntas:
1. ¿Qué fines se plantea la escuela?
2. ¿Qué experiencias educativas ofrecen más posibilidades para conseguir esos fines?, es decir, ¿qué hay que elegir?
3. ¿Cómo se pueden organizar de manera más eficaz esas experiencias?
4. ¿cómo podemos comprobar que se han conseguido esos fines?


BASES DE LA PERSPECTIVA TÉCNICA:

Búsqueda de la EFICACIA: es decir, conseguir cambios en la conducta utilizando los mejores medios, habiendo seleccionado los más adecuados, de entre aquellos que nos han dotado los tecnólogos.
El principio de eficacia está íntimamente ligado con aquellas actividades que mayor tiempo de compromiso motor tengan, para que en el menor tiempo se aprenda lo máximo posible.
La búsqueda de la eficacia supone la selección de la mejor metodología, que viene determinada por la distinción de tres niveles en el planteamiento de objetivos:
1. Objetivos educativos o generales.
2. Objetivos de enseñanza implícitos o específicos.
3. Objetivos de enseñanza explícitos u operativos.


TAXONOMÍAS

Intento por definir los objetivos conductuales
Consecuencia: transformar la enseñanza en un entrenamiento de conductas en la que sus resultados puedan ser verificados y medidos.
Según Bloom los cambios en la conducta pueden ser en tres ámbitos:
Cognitivo: si el sujeto adquiere nuevos conocimientos.
Psicomotriz: cuando se aprenden habilidades o se mejora la técnica.
Afectivo: cuando se producen cambios en la actitud.
En el ámbito psicomotor o ámbito de movimiento corporal se distinguen:
a. Área de desarrollo de la habilidad motriz: los objetivos que la forman son aspectos CUALITATIVOS del movimiento.
b. Área de desarrollo de la condición física: los objetivos que la forman son factores CUANTITATIVOS y de una incidencia primordial en el resultado global del movimiento.


CONSECUENCIAS DE LA VISIÓN TÉCNICA

Se centra en el desarrollo de la formulación y evaluación de objetivos.
No desarrolla los contenidos.
· División del trabajo: separación entre tecnólogos (diseñadores del curriculum) y técnicos (profesores).
· El aprendizaje se puede explicar independientemente del contexto, de los sujetos y de los contenidos, lo importante es una adecuada planificación y ejecución que asegure los logros.


OTRAS CONSIDERACIONES

La escolarización de masas promueve el desarrollo y facilita la implantación de planes de estudio, propuestas educativas, unidades didácticas, etcétera, previamente elaboradas y prescritas por los tecnólogos para que los profesores las pongan en práctica.
El Estado ha encontrando bajo el marco de la educación una herramienta de gran fuerza normalizadora de la sociedad, controlando y educándola según su interés desde la infancia.
La función de la escuela – instituto – universidad, en lugar de buscar la formación global del individuo pasa a buscar la instrucción o adiestramiento en unas determinadas habilidades que tengan cabida y demanda en la sociedad actual.
Relaciones de la teoría técnica con la Ed. Física:

1. ¿Qué se enseña? Hemos visto que una perspectiva técnica facilita la enseñanza de todos aquellos objetivos contemplados en el ámbito del movimiento corporal, ya sea el desarrollo de la habilidad motriz o de la condición física. Pero ¿que ocurre en lo que respecta a los planos cognitivo y afectivo?, ¿podemos desarrollar los objetivos cognitivos o afectivos desde una visión técnica?

2. ¿Cómo se enseña? Cuando hago referencia a cómo se enseña, quiero decir que tipo de metodología es la que acompaña el enfoque técnico. ¿es el mando directo por asignación de tareas? O ¿será en cambio la resolución de problemas mediante la búsqueda guiada? Espontáneamente todos respondemos que el mando directo, sin lugar a dudas, porque como deportistas que somos o hemos sido estamos familiarizados con este tipo de metodología pues es la más utilizada en los entrenamientos, sobretodo en aquellos deportes en los que prima las capacidades físicas como la fuerza en halterofilia, la velocidad en las carreras de 60 metros lisos, la resistencia en una marathon o la flexibilidad en una prueba de gimnasia deportiva. Pero me gustaría ir un poco más allá y justificar que nuestra respuesta se basa más en la finalidad que le damos a la metodología que del estilo de enseñanza que escojamos.

3. También me gustaría resaltar aquí el principio de EFICACIA y relacionarlo con directamente con el alto rendimiento y el elitismo. Entonces si el máximo exponente de un enfoque tecnicista es la EFICACIA = ALTO RENDIMIENTO = ELITISMO, ¿Qué ocurre con aquellas personas que no alcancen tales niveles de perfección? En la misma línea encuentro la metáfora del cuerpo máquina impuesto por la sociedad como ideal a alcanzar.

4. Ejemplificar nuestra una actividad desde una visión técnica nos hace percatarnos que no solo podemos ser simpatizantes de ella, pues la teoría es solo eso teoría. Y la práctica es mucho más que la aplicación de la teoría. El aprendizaje en la práctica NO se puede explicar independientemente del contexto, de los sujetos y de los contenidos. Veamos pues:
Teoría: “El objetivo de Juan, profesor de Ed. Física, es que sus alumnos sean capaces de correr tres kilómetro en quince minutos sin parar.
Práctica: “Juan propone una progresión mensual, aumentando el tiempo paulatinamente. Todo perfecto hasta que Marcos le dice que está resfriado; Nacho que no puede correr porque tiene asma; María que no le apetece sudar, que eso es de guarros; y Javi que es cojo tiene serias dificultades para la carrera a pie”.
Todo esto son eventualidades que le han ido surgiendo y por ello no será capaz de evaluar a estos alumnos, debiendo replantearse la metodología a utilizar, o los objetivos o si realmente lo que le interesa es que los niños realicen la mencionada prueba o si hay otros objetivos prioritarios a los inicialmente establecidos.

5. La conclusión a la que he llegado es que toda mi trayectoria curricular ha estado marcada por una clara tendencia tecnicista, de tal modo que me era difícil comprender el currículo de otra manera. No obstante el transcurrir de las clases me han hecho ver que existen otros enfoques posibles y lo que es más importante todavía que todos ellos también han estado presentes en el devenir de mi educación sin que yo fuera consciente de ello.

CALVIN & HOBBES: LA SATISFACCIÓ D'ENSENYAR

Ara que estan aprop els exàmens -o ja els tenim al damunt- vos recordarè amb aquesta vinyeta -del fantàstic Bill Watterson- per a què serveixen la majoria de vegades aquests tests i controls. Benvinguts a la satisfacció d'ensenyar!

Font: tag de Calvin&Hobbes a Xerop.com

TEORÍA TÉCNICA, CRÍTICA, PRÁTICA O POSMODERNA????

Ahora que hemos estudiado las distintas teorías curriculares en los grupos puzzle, dentro de qué teoría clasificarías la siguiente viñeta?

En caso de que observes aspectos pertenecientes a distintas teorías, coméntalos.

Y por último, que modificarías para darle un enfoque técnico, crítico, práctico o posmoderno?

CALVIN & HOBBES: UN DIA D'ESCOLA EN LA VIDA DE CALVIN

Font: Rocko Weblog (anàlisi de les tires còmiques)

CALVIN & HOBBES: CAPITÁN SPIFF

Calvin i Hobbes és una tira còmica escrita i dibuixada per Bill Watterson. Relata, en clau d'humor, les peripècies de Calvin, un imaginatiu nen de 6 anys, i Hobbes, el seu enèrgic i sarcàstic tigre. La parella rep els seus noms de Juan Calvino, teòleg reformista francès del segle XVI, i de Thomas Hobbes, filòsof anglès del segle XVII. La tira còmica es va publicar diàriament des del 18 de novembre de 1985 fins al 31 de desembre de 1995. Va aparèixer en més de 2.400 periòdics (jo el vaig començar a llegir als suplements de El país) i compta amb més de 30 milions d'exemplars venuts dels seus 18 llibres recopilatorios, fet que el converteix en un referent de la cultura popular, fins i tot en l'actualitat.

Sota la seua senzillesa aparent, es troba una de les tires còmiques més complexes de finals del segle XX. A pesar de què beu en part de les fantasies de Little Nemo in Slumberland de Winsor McCay, les seues múltiples referències (El Quixot, Hamlet, Kafka, Nietzsche, Picasso...) i les reflexions de l'autor (en boca de Calvin) sobre art, cultura, política, filosofia, temes transcendentals (vida, mort, Déu) han convertit a Calvin i Hobbes en una de les tires còmiques de referència, que ha donat lloc a moltes i variades interpretacions per a intentar abastar la magnitud de tot el que Watterson va llegar amb Calvin i Hobbes.

Wikipèdia

Avui, Calvin (com a Capitán SPIFF) sofreix Mal d'escola.

Font: www.calvinyhobbes.com

TEORIA CURRICULAR POSTMODERNA

CURRÍCULUM:
El currículum (programes, accions i pràctiques educatives) s'entén com “discurs” o “textos”. Com a tal, poden ser deconstruïts mostrant com són producte de diverses combinacions discursives i invertint les seus jerarquies. Mostra com està configurat el discurs, no com una sola història, ni amb una sola interpretació.
Més que proposar un currículum postmodern, qualsevol que siga el què pot significar, toca parlar, més raonablement, d'un desenvolupament curricular en el context de la nostra condició postmoderna o “modernitat tardana”, com prefereix dir Giddens. En primer lloc, toca entendre les teories curriculars que han dominat (i ofegat) el camp educatiu (per exemple, la síntesi tyleriana, la taxonomia d'objectius, l'educació personalitzada o l'aprenentatge constructivista, en el nostre cas), com grans “metanarratives” necessitades de deconstrucció; així com l'acció didàctica com un text o pràctica discursia, susceptible de ser analitzada -com a tal- amb les estratègies semiòtiques i estructuralistes. En definitiva, el currículum (documents de política curricular, programes materials i llibres de text, investigacions educatives) són textos discursius i poden ser entesos -seguint al filòsof Derrida- movent-se “del què està escrit al que no ho està i roman latent, del què està present al què està absent, dels enunciats al seu context històric” (Cherryholmes, 1988: 8).

OBJECTIUS / MÉTODES:

• Prestar més atenció als entorns immediats i vivencials dels subjectes i connectar amb ells actuacions educatives i intervencions polítiques directes, en lloc de teoritzar sobre grans i enreversats discursos que en ocasions, pareixen buscar més el reconeixement de l'acadèmia que la transformació social i educativa.
• Incloure la veu dels grups exclosos: gènere, ètnia, minories culturals o nacionals, grups marginals, etc.
• Un enfocament procesual de l'educació que privilègie el desenvolupament únic de cada individu i que reconeix les interrelacions de totes les experiències biogràfiques viscudes. La inclusió de les veus de tots els agents afectats (professorat, alumnes, comunitat) en el disseny i desenvolupament curricular és obligat.
• Un enfocament de cercle hermenèutic, en què el discurs en classe és compartit, emergent o temptatiu, que reemplaça els enfocaments que emfatitzen els fins i objectius, memorització, i aprenentatge competitiu.
• Un postmodernisme constructiu ofereix un mode distintiu de comprensió i desenvolupament del currículum. Prioritzant el paper del llenguatge en la construcció de la realitat, promovent el diàleg i l'anàlisi del llenguatge. A més, s'oposa a imperatius burocràtics o monolítics per promoure -en el seu lloc- la pluralitat o polifonia de veus.
• El currículum és entés primàriament com “currere”: curs de la vida. Per això, l'activitat educativa es dirigeix a una “política de la vida”: desenvolupar l'individu en dimensions afectives, cura i preocupació per l'altre, desenvolupament d'experiències autobiogràfiques, etc; i l'acte didàctic és una narrativa d'experiències.
• Els dissenyadors del currículum utilitzen les orientacions filosòfiques que configuren el pensament postmodern: comprensió hermenèutica del significat, deconstruir la narrativa establerta, reafirmar els modes femenins de conèixer i la visió estètica, desenvolupament ecològic sostenible, etc.
• En coherència amb el reconeixement de la diversitat cultural, es deu renunciar a un “currículum comú” per a tota la població i ha de ser diferencial per a cada grup cultural. I en lloc de primar la individualitat autònoma, es privilègien els valors comunitaris.

GIR POSTMODERN

• Política de la vida: reconstrucció d'un estil de vida i identitat personal i comuntària, que permeta la realització personal i l'autenticitat.
• Política de reconeixement de la diferència: escoles i currículum que reconeixen les diferències i diversitat multicultural.
• Valors comunitaris, front a l'individualisme il·lustrat.
• Currículum per a la preocupació, cura i relació amb l'altre (feminisme).

AVALUACIÓ
L'autoavaluació com a pilar fonamental de l'educació on es recolzen una sèrie de principis ètic i humanístics que, com a base, permeten als alumnes aprendre a autodeterminar-se i a autoregular-se i, en conseqüència, a entendre la significància de la dignitat humana i de la vida democràtica.
L'autoavaluació crea tota classe de possibilitats tant en contingut curricular com en creixement personal. Crea un atmosfera de llibertat i confiança.

ROL DEL PROFESSORAT / ROL DE L'ALUMNE
La jerarquia tradicional que regeix els rols de professorat i alumne es trenca. Ambdós figures són aprenents. Des del punt de vista del professor, l'alumne és un coaprenent.
El rol del professor és fonamentar, i alhora fonamentar-se, en un orbe ètic centrat en el benestar i la felicitat compartida de les persones, és a dir, fomentar la dignitat de la Humanitat i de la convivència harmònica amb els altres.
Principis de l'autoavaluació:

1. Totes les persones estan dotades de dignitat -un valor intrínsec, protegible i inalienable- que “comporta i es realitza mitjançant la possessió i el reconeixement recíproc de drets”.
2. Ja què les persones viuen en societat, la salvaguarda de la seua dignitat depén de la seua participació en el govern.
3. Ambdues, la dignitat i la Democràcia, comporten conceptes com llibertat i justícia, els quals, al mateix temps, depenen de dues capacitats bàsiques de les persones: l'autodeterminació i l'autoregulació.
4. La Democràcia, els drets, els deures, l'autodeterminació i l'autoregulació no són fenòmens naturals ni capacitats innates, i per tant, s'han d'aprendre a través d'un procés educatiu coherent.