TEORIA CURRICULAR POSTMODERNA

CURRÍCULUM:
El currículum (programes, accions i pràctiques educatives) s'entén com “discurs” o “textos”. Com a tal, poden ser deconstruïts mostrant com són producte de diverses combinacions discursives i invertint les seus jerarquies. Mostra com està configurat el discurs, no com una sola història, ni amb una sola interpretació.
Més que proposar un currículum postmodern, qualsevol que siga el què pot significar, toca parlar, més raonablement, d'un desenvolupament curricular en el context de la nostra condició postmoderna o “modernitat tardana”, com prefereix dir Giddens. En primer lloc, toca entendre les teories curriculars que han dominat (i ofegat) el camp educatiu (per exemple, la síntesi tyleriana, la taxonomia d'objectius, l'educació personalitzada o l'aprenentatge constructivista, en el nostre cas), com grans “metanarratives” necessitades de deconstrucció; així com l'acció didàctica com un text o pràctica discursia, susceptible de ser analitzada -com a tal- amb les estratègies semiòtiques i estructuralistes. En definitiva, el currículum (documents de política curricular, programes materials i llibres de text, investigacions educatives) són textos discursius i poden ser entesos -seguint al filòsof Derrida- movent-se “del què està escrit al que no ho està i roman latent, del què està present al què està absent, dels enunciats al seu context històric” (Cherryholmes, 1988: 8).

OBJECTIUS / MÉTODES:

• Prestar més atenció als entorns immediats i vivencials dels subjectes i connectar amb ells actuacions educatives i intervencions polítiques directes, en lloc de teoritzar sobre grans i enreversats discursos que en ocasions, pareixen buscar més el reconeixement de l'acadèmia que la transformació social i educativa.
• Incloure la veu dels grups exclosos: gènere, ètnia, minories culturals o nacionals, grups marginals, etc.
• Un enfocament procesual de l'educació que privilègie el desenvolupament únic de cada individu i que reconeix les interrelacions de totes les experiències biogràfiques viscudes. La inclusió de les veus de tots els agents afectats (professorat, alumnes, comunitat) en el disseny i desenvolupament curricular és obligat.
• Un enfocament de cercle hermenèutic, en què el discurs en classe és compartit, emergent o temptatiu, que reemplaça els enfocaments que emfatitzen els fins i objectius, memorització, i aprenentatge competitiu.
• Un postmodernisme constructiu ofereix un mode distintiu de comprensió i desenvolupament del currículum. Prioritzant el paper del llenguatge en la construcció de la realitat, promovent el diàleg i l'anàlisi del llenguatge. A més, s'oposa a imperatius burocràtics o monolítics per promoure -en el seu lloc- la pluralitat o polifonia de veus.
• El currículum és entés primàriament com “currere”: curs de la vida. Per això, l'activitat educativa es dirigeix a una “política de la vida”: desenvolupar l'individu en dimensions afectives, cura i preocupació per l'altre, desenvolupament d'experiències autobiogràfiques, etc; i l'acte didàctic és una narrativa d'experiències.
• Els dissenyadors del currículum utilitzen les orientacions filosòfiques que configuren el pensament postmodern: comprensió hermenèutica del significat, deconstruir la narrativa establerta, reafirmar els modes femenins de conèixer i la visió estètica, desenvolupament ecològic sostenible, etc.
• En coherència amb el reconeixement de la diversitat cultural, es deu renunciar a un “currículum comú” per a tota la població i ha de ser diferencial per a cada grup cultural. I en lloc de primar la individualitat autònoma, es privilègien els valors comunitaris.

GIR POSTMODERN

• Política de la vida: reconstrucció d'un estil de vida i identitat personal i comuntària, que permeta la realització personal i l'autenticitat.
• Política de reconeixement de la diferència: escoles i currículum que reconeixen les diferències i diversitat multicultural.
• Valors comunitaris, front a l'individualisme il·lustrat.
• Currículum per a la preocupació, cura i relació amb l'altre (feminisme).

AVALUACIÓ
L'autoavaluació com a pilar fonamental de l'educació on es recolzen una sèrie de principis ètic i humanístics que, com a base, permeten als alumnes aprendre a autodeterminar-se i a autoregular-se i, en conseqüència, a entendre la significància de la dignitat humana i de la vida democràtica.
L'autoavaluació crea tota classe de possibilitats tant en contingut curricular com en creixement personal. Crea un atmosfera de llibertat i confiança.

ROL DEL PROFESSORAT / ROL DE L'ALUMNE
La jerarquia tradicional que regeix els rols de professorat i alumne es trenca. Ambdós figures són aprenents. Des del punt de vista del professor, l'alumne és un coaprenent.
El rol del professor és fonamentar, i alhora fonamentar-se, en un orbe ètic centrat en el benestar i la felicitat compartida de les persones, és a dir, fomentar la dignitat de la Humanitat i de la convivència harmònica amb els altres.
Principis de l'autoavaluació:

1. Totes les persones estan dotades de dignitat -un valor intrínsec, protegible i inalienable- que “comporta i es realitza mitjançant la possessió i el reconeixement recíproc de drets”.
2. Ja què les persones viuen en societat, la salvaguarda de la seua dignitat depén de la seua participació en el govern.
3. Ambdues, la dignitat i la Democràcia, comporten conceptes com llibertat i justícia, els quals, al mateix temps, depenen de dues capacitats bàsiques de les persones: l'autodeterminació i l'autoregulació.
4. La Democràcia, els drets, els deures, l'autodeterminació i l'autoregulació no són fenòmens naturals ni capacitats innates, i per tant, s'han d'aprendre a través d'un procés educatiu coherent.